Sense títol, sense número

Fa unes setmanes em van donar l’alta del tractament. Ho dic tranquil·la ,ara que ja ha passat però, realment va ser un moment en què les cames em feien figa i tremolava tota com una fulla. Va ser entranyable, i sobretot inesperat, no hi va haver res que fós com jo ho podia haver imaginat des del moment en que vaig creure en què jo també sortiria d’això. Em van sorprendre persones del meu voltant, un company de l’uni que sense saber molt bé com s’ho va fer, es presentà. El vaig abraçar i simplement li vaig donar les gràcies, de tot cor i amb un poc de disculpes per haver dubtat de la tendresa que en realitat podia albirar dins d’ell. O sigui que primer de tot, merci, Piti, merci per fer-me creure que la rutina és una invenció dels covards!! Vaig fer una aposta amb el titular indiscutible d’aquest partit, l’Uri, que no ploraria… En fi, vaig haver de pagar unes cerveses però la butxaca no em va fer cap crit, allò no l’aprimava sinó que engruixia un somriure dins dels dos! Quan veia tantes cares conegudes, algunes que m’acompanyen des de que tinc ús de raó (bé, des de que tinc memòria, perquè seny que se’n diu… Crec que és el que haig d’anar pispant d’aquí i d’allà!) els ulls anaven com els electrons, sense posició determinada, vés a saber on els trobaries!!.

Tiro enrera i veig un sac de patates que no veia llum en els ulls, que no veia ni el demà ni l’ahir ni tampoc l’ara. Era un moble, inert, sense corda, sense cap música que el fés caminar. Li canviàrem algunes peces oxidades: unes femelles amb les quals emmascarava aquest jo que temia que quedaria en mil bocins si li tocava la llum, aquesta manca d’escolta del món que em rodejava i ho rematàrem amb fer saltar aquestes pors a la solitud i a l’especulació d’un futur que no em deixava caminar en el present. Reconec que va ser feina d’artista, que vaig tenir la sort de tenir uns pares amb paciència i amb la profunda convicció de que la Sílvia havia de sortir encara que fós a cops, d’una guia, una llum del nord que m’esperonava quan me’n anava per les branques (Núria, aquesta ets tu) i tot de núvols pixaners que m’embolcallaven quan em punxava amb els esbarzers de les temors que em trobava i que em deixaven caure quan necessitava embrutar-me la cara de fang per saber aixecar-me soleta; això sí, deprés rèiem tots junts, i li fèiem botifarra a les perfeccions i les exigències que ens volien enfosquir els cors. No em vull estendre molt més: ara continuo sent una pallofa que perd l’estoig, la jaqueta però també aquest fre de mà de la vida. He posat una mica l’accelarador, perquè tinc una fam de gresca, rialles, plors, d’inconformisme, de curiositat, d’horitzons que traspassen l’infinit i dels silencis que et parlen. Continuo sent igual de ximple, orgullosa, maldestre, tossuda, un xic poruga, sibarita, coqueta. Però sobretot, li faig una llengota als fantasmes xucladors d’ànimes i els egos embaucadors. I de pas em canto Antihéroe, perquè així sóc, una sapastre “tan cinco estrellas!”

Cafè en área de descanso

Hace tiempo que no pasaba por aquí. Realmente, he estado With No Direction Home, como diría el pontífice menos santificado, el maestro Dylan pero absolutamente en mi lugar, creo que más que nunca. Y qué te voy a contar?

Que he vivido, he vivido como nunca. Creo que es la asignatura que nos queda para setiembre a todos, aprender a vivir y dejar los victimismos para otro día. Puedes compartir, eso sí! Realmente es lo que hecho, en esta Calle Melancolía me he desnudado y esa fragilidad que sentía de mostrarlo y decir, “esto es lo que hay” (podríamos cambiarlo por “todo esto y lo que aún no conozco sí que está!”; la puta diferencia entre el vaso medio vacío o medio lleno). Pero resulta que unos ojos con temor me dicen, tu, no me vayas de diva ya que no eres la única que está así, yo también tengo miedo! Y pam! El mundo no es tan diferente, y no somos tan especiales, sinó que soy UNA MÁS. Una más que sufre, que ríe, que llora, que tiene miedo a ser y no ser, que aborrece la soledad pero que no sabe vivir sin ella. Cuando te dan esta colleja con un 7% IVA de humildad empiezas a abrir los ojos, a mirar más allá de tu ombligo, a escuchar por fin el corazón de esa persona que tienes a tu lado y que si miras con atención es tu vivo reflejo y por lo tanto, la solución a los grandes (o insignificantes) enigmas de la vida. Entonces, planear una cita con esta sonrisa tan tuya y tan de ella no te hace sentir ridícula porque a las calabazas nadie se acostumbra. Entonces, llorar sin saber porqué, es una aventura que se desvelará en el capítulo de las 00:30 cuando de pronto coges el teléfono sin pensarlo. Entonces, planear viajes, improvisar un mojito, o simplemente abrir el correo porque sabéis que tenéis que reíros de la vida y apostar por mirar más allá de esa piedra que tropiezas una y otra vez, es imprescindible.

Pero este sujeto y predicado por fin en una misma frase, siempre van acompañados de un adiós que no maquilla un hasta luego, de sujetos elípticos. Creo que hace mucho tiempo que no me sentía con sentido y al lado de la acepción correcta; imprescindible no es la palabra… Estaba exactamente en el lugar preciso y sólo tenía una tarea… ser yo misma y decir de todas la maneras que hay, te quiero. Tenía que realizar la acción de amar. Normalmente, somos sujetos que nos vendemos para que alguien nos quiera o nos haga sentir menos solos. Pocas veces conjugamos este verbo, porque significa darlo todo de ti mismo, darlo todo sin vaciarte, estar presente en ese instante y sólo existir para llenarte de amor. Entonces, una acción que parece tan beneficiosa porque nos cuesta tanto? Supongo que por exponernos, porque normalmente miramos más lo que esperamos de vuelta (sentirnos queridos y el agradecimiento por dar) que no por lo que queremos dar. Y lo acepto y soy la primera culpable; miro mucho el no sentirme rechazada, el no exponerme a dar y sentir que sólo yo quiero amar en un vals para dos. Pero por una vez, por una punyetera vez lo he dado todo sin mirar más allá de los ojos que se desvanecían cada día y lo más extraño, es que he sentido que he recibido como nunca. He visto que se puede luchar por un segundo, por poder pedir unas cosquillas, por nada aunque puede que sea por todo. Se puede vivir sin mañana y tenerlo todo. Se puede vivir pero sólo si uno quiere.

La enfermedad que me ha escondido del mundo durante un tiempo eran sólo excusas que me daba para no afrontar ser yo misma. Por eso digo otra vez, seguiremos dejando que gane un no puedo o que por fin, como dicen los versos encabronados de ese bendito maldito que es Sabina, que gane el quiero la guerra del puedo?

Podemos seguir con dramatismos barrocos (la vida es demasiado dura, no me siento con fuerzas, me ha vuelto a ganar la enfermedad, suerte que estáis aquí para escucharme, etc…) o podemos abrir los ojos, quitarnos este olor rancio de miedo y decir: Quiero sentirme vivo, quiero sentir que caigo para poderme levantar, quiero decir que no quiero decir quiero porque tengo miedo de sufrir, quiero decir que no soy suficiente para poder aceptarme… Voy a ser yo, voy a decirme lo que soy para poder cambiar, voy a mirarme al espejo para poder caminar hacia adelante. Existiré para humildemente emborracharme de vivir hasta caer en un comaetílico.

Yo hace tiempo que tomé esa decisión. De momento que suene Wild Horses.

 

Epíleg

Primero quiero decir que lo que voy a escribir sólo me surge en catalán porque son palabras de unas entrañas que no pueden llorar más.

Avui he hagut de dir adéu a una persona que ha passat en ser un conegut a algú que m’ha donat un dels regals més especials que pots rebre: que la teva existència hagi estat suficient per fer feliç a una persona terriblement humil, amb masses coses a guanyar i encara més a perdre. Em dirigeixo a tu, Vice, que realment has estat un còmplice dolç, que has sigut una tramuntana fresca que m’ha estat empenyent a pujar-me a la muntanya russa de la vida, quan tu ja has hagut de baixar-hi. Saps, penso que érets un Druïda que s’amagava sota l’aparença d’un jove canalla i guaperes que ens has robat a tots el cor. La teva claredat i el teu somriure sincer ens ha donat masses lliçons durant aquest curt temps. La que més m’has repetit i que ja me la faig meva és la de lluitar sempre, a no caure en la queixa quan el canvi només depèn de tu mateix. Aquesta malaltia que he tingut jo ens fa caure en el victimisme, en plorar per un camí massa enfangat i escabrós però en realitat mentre ens queixem evitem enfrontar-nos al fet de que nosaltres som els únics que el podem fer més pla. Potser preferim dir que és impossible quan en realitat ens fa por que això que està en les nostres mans es converteixi en el nostre fracàs. I el fracàs sempre el volem ignorar…

Però tu no, tu has lluitat per tu, per tots i m’has tret aquesta bena que a vegades em fa borrós el camí. Gràcies per tot, gràcies per poder dir que a la meva vida he pogut saber què és estimar i ser estimat de dalt a baix.

T’estimo i et veuré a H-Var, entre el camps d’espígol i quan bufi el vent serà tu, que m’abraces i em dius que cada cop estic més bonica. Llavors el sol brillarà i dins meu recordaré aquella mirada que em deia t’estimo mentre em regalava el seu últim adéu.

El lobo con piel de inmunología

Se acerca el examen fatídico y ya conspiro para asesinar a ese monstruo que se escondedebajo de la piel de Profesor de Inmunología. La guillotina se le oxidará de tantos cuellos que cortará el jueves. En fin, es la nueva primavera de la vida, con sus flores de alegría y amor… pero también el polen y las abejas, y esa alergia a la locura de junio que me enrojece los ojos y no te deja respirar. Es extraño, creo que es el primer junio que vivo con normalidad (a punto de tirarme por la ventana, pero esto es el suicido colectivo terriblemente común!). En el primer año de carrera no me acuerdo mucho pero era como una máquina, una autómata que devoraba información pero que no sentía nada, excepto rabia, miedo y frustación… Era com un miedo que lo único que daba sentido en aquel momento a mi vida, que eran los estudios, que en esto pudiera fracasar. Si en esto no destacaba, qué sentido podía tener mi existencia? El año pasado fue mejor pero estaba realmente controlada y no lo viví con tranquilidad. Este año es diferente, ahora ya tengo todas la riendas de mi vida y… bueno, sí, estoy nerviosa y tengo miedo que después de todo el esfuerzo no salga bien porqueme importa realmente, porque siempre seré la señora de las grandes metas… Pero también sufro problemas respiratorios de tanto reír; como este sábado, un encuentro para celebrar el cumpleaños de un ser humilde, directo, ácido pero que desborda cariño… 6 “”"”mujeres”"”" (o proyectos) preparadas para arrasar o sobrevivir, una noche en que se tenía que dar todo, en qué simplemente teníamos que reírnos de nuestros flaqueos, estupideces, de nuestra humanidad…. Y cumplimos!!! La mañana siguiente tenía el dipósito lleno para una autopista mal asfaltada de rutas de activación inmunitarias y lo que hiciera falta! Porque sí, mi dedicación es estudiar pero también llenarme de lo que de verdad es una matrícula de honor de la vida. Gràcies per aquest dissabte, igles!! 

Hi havia una vegada uns somriures de maduixa confitada. Els sol els tenyia i brillaven com si fossin un somni d’un alquimista il·lús. Eren encara una primera rosada, unes flors que obrien tímidament el seu capoll, amb uns pètals tremolosos per la remor d’un vent fresquet i matiner. Aquell matí uns núvols grisos teixiren una telaranya de foscor en aquell cel d’un blau pur. Trons i llampecs començaren aquella persecució tirànica de tota la llum que regnava en aquell paratge de bellesa inaudita. Una pluja de fang cobrí cada pam: la gespa es va convertir en un bassa gegant de putrefecció i, on abans les gaceles corrien àgils en les seves curses de 100m obstacles, ara hi havia un cementeri d’ossos i vísceres devorades per aquell riu de brutícia. Els somriures es desfeien amb cada gota d’aquella pluja de terror, i s’esvaïen lentament. Aquell indret penjà el cartell de “Cerrado por derribo”, i un silenci que entonava el no-res, s’havia engullit tota la vida de cada m²,  s’hi apoderà el buit. Desaparegueren els jocs innocents, les llàgrimes després de caure i pelar-te els genolls; ja no hi havia cap nen preparant la motxilla del col·legi, ni cap galtona inflada negant-se a sortir del llit.

El temps continuà cavalcant els seus cavalls daurats i cantant sota els clars de lluna, i aquell buit es va convertir en una selva feréstega sense identitat. Un dia, un d’aquells somriures trencà aquella crisàl·lida pètria que el recluïa i deixà que un dèbil raig de sol alimentés la seva transparència de melancolia. Comença a clavar les arrels en aquell sòl que encara era fèrtil i xuclà aquella font d’aigüa subterrània que corregué per cada vena de dins seu. La seva tija es va alçar, verda i altiva i començà a covar una nova flor per aquell nou despertar. 3 somriures van renéixer com petits fènixs d’aquella cendra de desolació i quan les primeres gotes de rosada van caure sobre els seus pètals, s’inicià l’esclat d’aquella nova primavera. Simplement cridaren els seus noms, els noms d’aquests 3 vailets que fa temps em robaren el cor: Laureta, Júlia i Rafa.

Cuando se sucumbe… a ser un mateix

Un petit matís. Volia dir que aquests blogs són per poder compartir la meva experiència humil per poder mostrar una finestreta per on entra una tramuntana fresca i sense enganys que convidi a viure. Realment, és cert que el castellà arriba a més gent però no podria expressar tot el que de debò vull donar de mi mateixa. Per això, prego que es comprengui que vulgui dirigir-me de la manera com em neixen les paraules perquè és la única manera d’expressar-te des del cor.

En aquests espais no hi ha lloc per una ficció, o el drama que atraigui la massa. Crec que per arribar de tu a tu, simplement s’ha de parlar des de la humiltat, des de la senzillesa i així, segur que tu, aquest lector desconegut però que comparteixes amb aquestes línies un somriure de mig desencís i absolut coneixement del caire dels meus trasbalsos rutinaris, entendràs la meva alegria, frustració, neguit, … Quan dues persones es miren directament la lírica sobra.

Gràcies.

Sopar de les nits de cap de setmana

L’olor del forn em fa la boca aigua. Entono una cançó sense nom i penso en si necessitava 2 cebes o una mentre es doren en el foc. Tot està quiet, a l’espera d’una nit que ara mai s’acaba, d’un joc de complicitats sense fi. Arriben uns convidats que ja es coneixen prou bé aquestes parets que van ser el meu refugi de la vida i comencem a fer-la petar en aquest pròleg de les amistats sinceres. El sopar és dolç, una xocolata que ara devoro fins a empastifar-me tota i que m’endolceix amb l’afecte d’aquests segals que estimo des de fa molt temps. Brindem amb una mica de sarcasme i una mica de curry picant de cinisme que arrossega un cargol que treu la banya i un spaguetti que vol ser macarró. I pensar que per un moment creia que us havia perdut, que vaig estar un any fugint de vosaltres… Existiria aquesta nit de quotidianitat que t’embriaga amb un aroma lleuger i que ja no em consumeix? 18 anys creixent, plorant i compartint el que som, 3 ametllers que creixen i que cada abril s’avancen com murris a la primavera. Ara ja no hi ha cap foscor o por de que la vida negui les meves arrels i m’ofegui en el frenessí de les seves aigües. Nadem a contracorrent, com els salmons però us veig a vosaltres dos, trampejant aquests esculls i salts que ens aguarden aquest rellotge d’una mort anunciada. Ha estat una nit banal, sense més preocupacions que riure dels nostres desenganys, mancances, frustracions, errors i tanmateix què bonic pot arribar a ser els fracassos del dia, dia! Són aquesta espurna que ara veig que m’obliga a aixecar-me i deixar totes les meves forces en la batalla decisiva per ser feliç. Val la pena, cap por pot frenar-me de caure i pelar-nos els genolls junts! Gràcies per obrir-me els ulls i ensenyar-me a estimar l’únic que tinc: la vida!

P.D. Dedicado a dos muchachos que saben todo lo que necesitan conocer: sólo se puede hablar de la vida si te atreves a caer cada dia en su red!

Sábado por la mañana

 A veces tu vida puede cambiar en un segundo, puede desvanecerse todo con uns insignificantes palabras. Estos días están siendo duros par a mí, ya que a veces nuestra voluntad no puede con la incertidumbre, el azar y el dolor del azar desafortunado de la vida. Entonces sólo puedes esperar, y cuando afecta a alguien que quieres terriblemente, la impotencia te hace sentir vulnerable. Es verdad que hace dos años yo no podía luchar contra nada y mi vida se escapaba entre mis manos pero pude decidir dejarme llevar por mis padres, por mis amigos. Cerré los ojos y CONFIÉ en Raquel, Ester, Cristina y todas las chicas del grupo pero fue difícil aunque estaba demasiado cansada y me daba igual vivir que no. Cuando pienso esto ahora mismo… cómo pudo todo llegar a este punto? A no encontrar sentido a mi vida? A no saber quien era yo? A no sentir?? Pienso en esa autómata en que me convertí, en la frialdad con la que deambulaba. Recuerdo que llegó un momento en que no pude pintar. Las manos estaban rígidas y no podía dejar fluir el pincel. Cada trazo no era suficientemente perfecto, acurado, todo era banal. Sólo había rabia en mi interior y un vacío, un vacío que cada vez me consumía más. Quiero exprimir cada una de las oportunidades y los pequeños momentos con los que me tropiezo; podemos decidir si dejarnos arrastrar por ese río de rutina que te ahoga o robarle tiempo al tiempo. Esto sí que depende de nosotros.

 Me han venido muchos recuerdos y pienso en esta mañana de mayo. El cielo está nublado, estoy triste porque he podido cambiar el rumbo de mi vida pero hay otras cosas que no se pueden remediar con esa tenacidad, fuerza y ternura que resulta que se deprende de mí. Pero puede pintar y llorar con un azul turquesa y chillar con un escarlata. Ahora ya no hay un vacío dentro de mí, ahora reino yo.

No dejéis nunca de levantaros, equivocaros, enfadaros para conseguir llegar al final de vuestro camino. No dejéis que vuestre presente sean sueños, no dejéis de vivir este nubarrón que ahora nos cierne!

House, mi ídolo!Estos días han sido un no parar! Ruedas de prensa, entrevistas… Y la vida continúa porque el laboratorio me espera! El miércoles fue un intensivo terrible! Una sonrisa dulce va creciendo a medida que saco de este baúl de recuerdos, el pánico que me paralizaba antes cuando hablaba en público o con los amigos. Temblaba como una hoja, me sentía como si me fuera a romper en mil pedazos; tenía un miedo horrible a que pensarán, a hacer el ridículo, a no estar a la altura, a no decir las palabras justas que se esperaba de esa Sílvia perfecta que quería crear… Todo eran espejismos, máscaras pero nada sincero. Me escondía o huía de todo esto y al final, me invadía esa voz que me exigía más, que me decía que no era nada. Que pequeña me veía! Y ahora… hablando con soltura delante de un muro de cámaras, aunque mi castellano tenga ese deje catalán resultón, hay que decirlo, pero con plena convicción en mis palabras. Da vértigo ver como se puede cambiar tanto, com tu vida puede dar un giro de 360º, pero soy yo quien ha decido que QUIERO que sea así. Porque, tu, es cansado estar siempre escondiéndote, nos toca disfrutar del sol!

Pero no me puedo quedar en la nostalgia y en sueños del pasado. Estos días estoy en el laboratorio, con mis cultivos celulares y mis cosillas. Es imposible que no contraste como lo vivía antes y ahora! Lo siento, pero continuará un poco más la charla! Tenía como siempre pánico a desbaratar el experimento o a contaminarlo y que no saliera bien por mi culpa, sentía que todo el mundo se reiría de mí… y prefería no hacer NADA! Estava en el laboratorio totalmente angustiada y cuando tenía que hacer algun paso temblaba y sufría muchísimo… no os digo las veces que salía llorando. Estos días… el miedo a que no realizar bien el protocolo del experimento y que no funcione está pero, coi, esto es una pequeña presión que ahora me dice “Ostres, no naces enseñada, tu! Pregunta para no cagarla y tira para delante, pero venga que esto te gusta!”. Y ahí me veis, como la que más haciendo y disfrutando de lo que me gusta. Y es que es más fácil aceptar que te equivocas si te lo has pasado bien. La oscuridad la dejamos para otras cosas!

Comencem!

Esta soy yo. Mi nombre es Sílvia y… tendré que continuar en catalán porque hablar de mí, es poderme expresar con un poco de lucidez (que tanto tiendo a extraviar). Empezamos de nuevo…
Hola, sóc la Sílvia! Sóc una sabadallenca de pedigrí, amb 21 anys acabats de fer i amb el signe d’Aquari, i tot el que comporta això, que em pesa a les esquenes. De moment, estic cremant en aquest infern conegut com la temuda època d’exàmens universitaris. El temps es dilueix i, de sobte, t’ho trobes tot a sobre! Em paro i penso en un moment fins on he arribat. A vegades se’m fa estrany pensar que porto la meva vida, com puc, amb entrebancs i alguna llàgrima, però puc dir amb la boca ben grossa que és la MEVA VIDA. Des de fa 2 anys que vaig començar el tractament a ABB per Anorèxia, tot ha canviat. He deixat de perdre vida en aquesta partida de póker que li jugues al temps que sempre es guarda un as sota la màniga; m’he retrobat amb mi mateixa, amb aquest ésser petit, insignificant, únic, que vessa amor però que es ruboritza només de pensar-ho! Encara no s’ha acabat del tot aquest camí cap a obtenir el calze complet de la vida però ja tinc la mel als llavis. Això s’acaba! Ara em toca estressar-me per no poder fer tot el que m’agradaria, perquè em faltin mans, ulls, neurones i temps! Però això ho aixecarem, és clar, encara que ser prolífic et pot portar més d’un maldecap! Però bé, si no estigués posada en mil i ú projectes, no estaríem parlant de la Sílvia!
Aquest cul inquiet i esgotador que se us està presentant, sóc jo; un feix de nervis a qui li han tret aquesta bena dels ulls que m’anava podrint per dins. M’acompanyareu, si voleu en el viatge que comença cada dia que em sona el despertador, en aquest viatge que comença amb una vida com les altres, amb aquesta vida insubstituible que és la meva. Perquè de dies només n’hi un en cada moment i cada instant és vostre, és meu, és absolutament i terriblement perfecte!