Un començaMENT diferent.
Viernes, 16 de Octubre de 2009 por Lidia Panareda
En l’entarada on parlava del perquè havia decidit deixar d’escriure al bloc (i perquè rectificava i tornava a fer-ho) vaig explicar-vos que em costava molt publicar allò que encara significava un problema per mi. Vaig dir-vos, que, si us hi fixaveu, tots els posts portaven inscrita el problema i la sol·lució. No us parlo mai de quins problemes tinc ara perquè no sé quin remei aplicar-los-hi, i no m’agrada parlar d’allò dolent. A part de que em sento molt exagerada, no aguanto gens bé el sentir-me dèbil, sobretot davant dels altres. I dic sentir-me dèbil perquè és com em sento al admetre que tinc un problema de veritat. Un problema d’aquells que pot arribar a no deixar dormir-me per les nits, o fer-me desconcentrar mentre jugo a volei, o fer-me tenir un humor de gos.
Precisament avui em sento així. Sento sentiments contràris dins meu i amb aquesta sensació no puc ni vull anar-me’n a dormir. Per una part sento felicitat, confiança en mi, contenta per tenir la vida que porto, alegre per poder haver actuat aquests últims dies com realment sentia necessitar-ho, segura del que faig i el més important segura de les meves inseguretats; sento força per haver-me animat en dies que m’hagués sigut més fàcil autocastigar-me, em sento capaç de fer aquells somnis meus realitat… Però per l’altra banda sento fàstic cap a mi. Les seqüeles que queden de tot aquest llarg temps de descuidar-me no em deixen la consciència tranquil·la ni un sol moment, i em sento culpable, petita, dèbil i insegura. Em crec sense drets només per aquestes raons, que per molt que me n’adoni que són coses sense sentit, no puc deixar de sentir-ho. Em sento fracassada perquè arrosego el fracàs de temps passat i això em frena i no em deixa avançar. Em fa abaixar de nou l’indicador que assenyala l’autoestima. I em fa, de nou, més difícil sentir-me capaç.
Sentiments contradictòris que sempre m’han acabat causant l’eliminació dels positius per l’enorme força que aconsegueixen els altres….
Gràcies per llegir-me i hau de saber que ha sigut un enorme esforç per apretar l’icona “publicar”.
Lídia P.
